Amb la publicació de Cavalls salvatges l’any 2000, Jordi Cussà es va presentar com a narrador amb un tema tan delicat i marginal com la corda fluixa dels addictes a l’heroïna. I per travar unparal·lelisme amb les peripècies autodestructives de l’acció, esva arriscar a més a una estructura formal ambiciosa i audaç de la qual cal destacar dos recursos. Un és la creació d’un cor de veusnarradores, que alambinen la novel·la com un calidoscopi de lletres,frases, capítols, i l’altre la inclusió de poemes, atribuïts aaquests personatges, i de fragments i evocacions de cançons del’època, per acréixer la versemblança i aprofundir el context. És aquesta diversitat el que engalana Cavalls salvatges amb una trama de llenguatges plena de transgressions, de matisos, de troballes ipetites joies literàries. La revisió per a aquesta segona edició, pertant, s’havia de fer assumint que l’autor de la novel·laoriginal se’l va endur el vent ja fa vint anys, però que caliapreservar el cos de la seva obra, i polir només el mínimamentindispensable. Tot i així, l’elasticitat del text actual i elpròleg de Matthew Tree, després de l’aparició de Formentera lady, que pot considerar-se’n una segona part, animen de nou elslectors a aquest gran convit literari.
