L'especulació que la lectura d'aquests poemes provoca ens fadetenir-nos ara breument en el títol. Els marges, les vores delscamins, espais limítrofs on de vegades ens menen les passes, foraviats d'altres centres, potser procurant el propi centre, el margeconstituït com a centre del marge. Això és clar. Com aquesta «claror»que ens obri la visió de les coses, una llum que també i sobretotil·lumina per dins, tot acceptant que dins i fora són convencions delllenguatge que ací no sempre funcionen. El marge, el límit de lescoses, allò que dona perfil al que és i on alhora allò que és deixa de ser-ho, on se situa la claror, el coneixement, la possibilitat dedistinció dels matisos de la realitat. És quan es pot captar la claror dels marges que aquesta poesia de la meditació, aquest diàlegsostingut en soledat amb un mateix, sempre enmig de la naturaessencial que som, pot fructificar, com en la bellíssima metàfora«exili d'espores» que tan bé pot resumir el sentit últim de la poesiade Manuel Bellver.
