En aquesta primera novel·la Vallmitjana intenta fer una novel·la peròja comença a veure que el fil seguit de la història argumentada (unnoi de pocs possibles s?enamora d?una noia que viu en la pobresa mésnegra, etc.) és simplement una corda d?estendre episodis, ambients,personatges... Comença a entendre que ell no vol explicar la vida d?un personatge sinó retratar persones de la vida, mostrar mons.Un dels temes que sostenen el llibre són les festes que els veïnsmateixos s?organitzen amb motiu o sense quan els hi sembla que toca oque convé. Així el narrador ens pot presentar amb eficàcia la vida del barri en el moment en què tots estan actius i actuant junts, o mésaviat discutint junts, en la preparació de la festa... i en la festamateixa. El centre cívic a tots els efectes és la taverna, i en certes ocasions, el carrer. Les tragèdies particulars s?entrelliguen amb els saraus col·lectius. És una pintura de tons foscos travessada peresclats de llum i de color. Colors violents i traç segur.Del pròleg d?Enric CasassesJuli Vallmitjana va néixer el 1873 en un carrer ara desaparegut de laBarcelona vella, el carrer Graciamat. Per tradició familiar estavadestinat a fer d?argenter, però ben aviat va descobrir també unavocació per la pintura i va estudiar tres anys a la Llotja. Va formarpart de l?anomenada Colla del Safrà al costat d?artistes com araIsidre Nonell, Ramon Pichot o Adrià Gual. Cap als trenta anys, després del suïcidi del seu pare, abandona la pintura per dedicar-seplenament a la literatura, sempre amarada dels ambients dels barrismés pobres de la ciutat i escrita amb una llengua llisquent i viva.Vallmitjana se serveix del protagonista de De la ciutat vella perexaltar la vida comunitària dels més humils en contraposició ambl?egoisme dels cercles artístics barcelonins de tombant del segle XIX, que coneixia de prop.
