«Tot allò eren gestos quotidians, va pensar fugaçment l’home baixet.Els havia fet incomptables vegades al llarg dels anys, ben bé des queera un simple professor adjunt, però mai no hi havia prestat gaireatenció. Tanmateix, quasi a punta de dia i enmig del fred que feiaaquell matí de gener a Barcelona, en Joan Ballester va dirigir-se alseu despatx més de pressa del que tenia per costum; fins i tot ellse’n va adonar. Deixar el cotxe a l’aparcament, travessar a bona marxa els jardins del campus i a continuació, sense gairebé voler-ho, pujar per les escales mentre saludava algun col·lega, eren els elements dela rutina que cada jorn el duia fins al seu apreciat refugi. Això hofeia d’una manera tan metòdica i normal que la gent ja l’haviaassociat al paisatge en què tots plegats solien començar diàriament.»
