Tinc la sensació que els teus poemes parlen de tot allò que ellector vulgui que parlin. Els uns voldran que parlin de l’amor,del record, de la derrota; altres del desig, del temps, del’esperança; altres de la incertesa, la inclemència, la bellesa o
la mort. Però aquests noms, tots veritat, hi són transmutats enun camí envers (o des de) l’origen del mot, els coàguls de sala l’origen del mot. Un camí on els residus, runes, excedentsadquireixen categoria de pilars, òrgans vitals, clímaxs. I on no
hi ha més guia que l’ossada de la llum. (Del pròleg de CèliaSànchez-Mústich).
