Manuela Penarrocha té tretze anys. Asseguda en una cadireta baixa alportal de casa seva, cus les espardenyes com ningú. La nena d?ullsgrisos i cabells d?or recorda el seu pare. Ell, per fer la guerra,n?ha portat unes com aquestes, com la resta de carlistes, homesd?espardenya, garrot, trabuc i navalla a la faixa. Vol abraçar-lo,sentir l?escalfor del seu petó al front. Enyora la mirada dura ialhora plena de tendresa, el seu riure estrident. Només espera quetorni per veure?l lluitar de nou pels seus ideals, per retornar a laseva família i al poble la dignitat perduda, a vida o a mort. Pelcolor dels cabells, el seu pare, Tomàs Penarrocha Penarrocha, ésconegut a Forcall com el Groc. «?Pare! No creia Pep lo Bitxo i eraveritat! M?ha dit que t?havia vist al riu i jo no l?he cregut... Pare! Pare! Davant la seva filla Manuela, que corre cap a ell, tots elspensaments del Groc s?esvaeixen. Veu les seves trenes rosses ballar-li sobre les espatlles. Llàgrimes d?amor rodolen per les galtes del Groc quan abraça el cos menut i lleuger de la Manuela. El Groc l?aixeca al?altura del seu rostre i li fa un petó. Amb la Manuela als braços, el Groc sap que ha tornat a casa».
