PUIXKIN,ALEKSANDR SERGUEIEVITX
La Gabrielíada és, de tota evidencia, una entremaliadura de poeta jove enjogassat. Però Puixkin no escrivia des de la innocència literària,ans sabia molt bé el que es feia. D’una banda, estava assajantuna forma literària —poema narratiu amb digressionslíriques—, forma en què escriuria diversos poemes narratiusromàntics; d’una altra, s’inscrivia en una tradició clàssica de poesia eròtico-sacrílega. Els poetes satírics dels segles xvii i xviii, al seu torn, tampoc nopartien del no res: la broma grollera a propòsit de temes religiososté arrels populars i s’enfonsa en el passat llunyà dels ritualsagrícolesde l’antiguitat grega i egípcia. Riure’s de temes sagrats no implicava ateisme o descreença. Els rapsodes cecs russos, perexemple, que cantaven cants de contingut religiós, en cantaven tambéde sacrílegs i no per això eren ateus ni ells ni el públic al qual esdirigien. I a Europa existia l’anomenat risus paschalis, unritual que consistia en que el sacerdot feia riure amb obscenitats elpúblic de l’església el diumenge de Resurrecció. Tot això, doncs, tenia un sentit: el riure purifica, mata la mort, ressuscita.La Gabrielíada és un bellíssim poema, de gran qualitat literària, ambdigressions líriques meravelloses, amb humor, amb un ús exquisit delllenguatge, simplificat al màxim i alhora dens de suggeriments. Aixòno treu que el seu contingut agosarat hagi provocat sempre reaccionsmolt vives.
