No puc mirar la gent sense indagar en els rostres. D'en‡… que hetornat ‚s aix¡. Indago en els llavis, en els ulls, en les mans. Alsllavis, als ulls, a les mans, els faig preguntes. Davant de qualsevolque se'm posi al davant em pregunto: ¨M'hauria ajudat a caminar,aquest? Ho diu una de les veus que parlen en aquest llibre, veusde dones deportades per haver participat en la resistŠncia al nazismei que van haver de reprendre, sortint dels camps, el seu lloc entreels vius. La que les fa parlar ‚s Charlotte Delbo, una de les autoresm‚s considerables del segle XX europeu, encara avui desconeguda delgran p£blic. Les va anar a visitar vint anys despr‚s del'alliberament per preguntar-los com era la vida. D'aquesta polifoniade dones, cada una amb la seva personalitat inconfusible, n'emergeixuna reflexi¢ trasbalsadora que t'interpelúla i et modifica.
