«El pare em va acompanyar fins als setze anys (...). Es va posarmalalt als cinquanta-dos, que són els que jo tinc en el momentd'escriure aquestes línies. No soc especialment aprensiu, però la fita fa reflexionar, sobretot quan parlem de dos organismes vius ques'assemblen en tantes coses (...). Parlar del pare o de la mare ésparlar d'un mateix. Les seves morts ens expliquen, tant com les sevesvides. Un dol incomplet ens allunya de qui som realment, ens impedeixconeixe'ns de veritat.»El tumor és un llibre de dol. O potser és un llibre sobre el no-dol:una confessió sobre el dolor llargament reprimit. És un relat escriten pocs mesos però covat durant més de trenta anys, perquè la pèrduadels pares ?per sort? és una absència que no s'omple mai del tot.
Escrit amb un llenguatge contingut i precís, Toni Soler retrata aquell adolescent que no va saber com enfrontar-se a la pèrdua ireconstrueix la figura del pare mort abans d'hora. El tumor cerebralque el va fer emmalaltir durant quatre anys, i finalment se'l vaendur, reapareix en la ment del narrador com un mur insuperable, iesdevé a la pràctica un personatge més d'aquest fris familiar.
