Aquesta que hi ha aquí asseguda, amb un remolí enorme i un dit méscurt del normal, sóc jo. Tinc gairebé sis anys i acostumo a cantar pel carrer. No entenc gairebé res del que passa al meu voltant però perfi sé llegir i estic fascinada. Hi ha lletres pertot arreu i això ésla constant que dóna coherència a un univers una mica més caòtic delcompte. És de les poques fotos que he pogut rampinyar després del quela meva mare en diria la gran hecatombe i jo en dic... el principi dela meva vida normal.
