L’aigua és la nervadura del llibre, la deu que irriga tots elspoemes. El poeta ha optat per transmutar-se en aigua,que com l’ànima, no té forma i es perfila pel continent.Podríem demanar-li al poeta si a la mitja vida som -o ensagrada creure que som- roca? Fos quina fos la resposta,ara el poeta es reconeix aigua. Però quines formes prenaquest element? L’aigua i l’ànima són riu amb capçalera,curs i desembocadura. Són gel i pluja. Són segla amb llitverdós. Són font, deu, toll. Fins i tot mar oberta. Aiguamollsamb canyissars. El poeta ens presenta la vida comuna amalgama de medis, continents i limitadors, mitjansi instruments: el safareig i la molsa, el paraigua i les botesd’aigua, el xipolleig del bany ferest a la bassa. La humitati l’amarament. La frescor. I molt especialment, com unadeclaració de principis, com un himne.
