El que podria parèixer, a primer cop d’ull més aviat bast i ràpid, unpoeta ensimismado (m’agrada molt la paraula i la deixo en castellà)ens mostra, en una relectura més lenta, un poeta tolerant, obert almón moral, que assenyala senders, que escriu notes d’un diari personal d’una intimitat esbalaïdora i mira de persistir de viure dellà de les gravideses rígides del saber escrit. Un poeta moral, amb tirada a laqueixa, però també al joc, al plaer, als dobles sentits,ambigüitats i contradiccions que el viure comporta. Perquè, siencara no ho havia escrit, com a bona poesia romàntica, en el sentitfort, la poesia de Josep Borrell és dolorosa i íntimament cosida a lavida.
